Dia de camp, al gran viatge

Som dones nascudes en diferents pobles de la província de Castelló, en la ciutat, en altres regions, inclòs en diferent país. Diferents també, amb l’aspecte físic i ocupació, ames de casa, algunes, hem treballat en l’ensenyança, comerç, funcionàries, fins i tot empresàries. Hi ha que parlen castellà i altres en valencià. Però quan estem juntes totes som igual: estudiants de Majors a la Universitat de Castelló UJI, i amigues.

A més, també som avies, entre les deu tenim 65 nets.

Per això, va ser tan il·lusionat fer el nostre viatge, sense parents, soles les xiques.

El segon dia, després d’esmorzar, ens vàrem dividir en dos grups de cinc, les que volien anar al refugi caminant fent senderisme, i les altres anomenades el grup «d’animació». Joaquin, l’amo del Faixero, es va oferir a portar-nos en el seu vehicle els 6 km per la carretera de Castellfort fins al mas d’Encosta, on vàrem agarrar el camí per la Rambla Celumbres fins a la finca, distant 600 metres, (crec que a peu no haguérem arribat), nosaltres portàvem el dinar, ensalades, pernil, formatge i fruita, a més d’una garrafa d’aigua.

Com que estem en primavera el camp està preciós, i el més important, no se sent cap soroll, sols el propi del lloc.

Vàrem deixar tot el que portàvem al refugi, i a l’ombra dels pins esperàvem a les valentes que venien caminant per la ruta marcada al mapa que ens van donar l’hotel, i quan el vaig mirar, era l’antic camí de ferradura per on anàvem amb mon pare i tota la família, el meu germanet i jo, al cornixol de la cavalcadura, camí, pel que no he tornat a caminar.

Ja ens estàvem ficant nervioses, quan per fi varen arribar després de dos hores caminant, les que faltaven, (Jo pensava que s’havien perdut).

Vaig xalar d’ensenyar a les xiques, les plantes i arbres autòctons del lloc. Els líquens, roures, carrasques, savines, ginebres, alguna trufera, i on diuen que hi ha restes d’un poblat ibero, i el que no pot faltar, la foto davant del pi que tenim de cinc troncs, monumental.

Després de dinar i fer bromes de tota mena, ens vàrem anar totes caminant fins la carretera, on vindria a replegar-nos el vehicle pa tornar al poble. Les valentes se’n van anar caminant cap a Cinctorres els 6 km, i les demés, ens vam esperar assegudes a l’ombra.

Al sopar, totes teníem coses que dir, fins que ens vam adonar que érem l’atracció del menjador, i dels demés clients, així que a l’acabar vàrem continuar al saló, amb vistes al jardí, on la velada va ser inoblidable. I demà… serà un altre dia.