La perla de la muntanya

Ja s’acaba l’estiu, i prompte començarà la rutina de sempre.

Per aquest motiu, el grup d’amigues, aquesta vegada vuit en total, hem aprofitat el bon temps que encara queda, anant al següent viatge que teníem programat amb motiu de conèixer els pobles on vàrem nàixer alguna de nosaltres.

El divendres 7 de setembre a les 4 de la vesprada arribàrem poc a poc, totes les viatjantes a l’estació d’on surt l’autobús, (ja som expertes ficant les maletes dins de l’espai d’equipatge.) Vàrem passar per l’Alcora, la Foia, Figueroles i Llucena.

Hem estat a la Perla de la Muntanya, així es coneix a Llucena, un bonic poble de la comarca de l’Alcalatén. Tot el poble està construït damunt d’una serra, amb carrers escalonats d’on es veu tota la vall del riu del mateix nom, amb horts, bancals, paisatge fallat i abruptes serres i llocs d’interès, com la ruta dels molins.

Primera sorpresa, com que hi havia un soterrà, a la mateixa hora d’arribada, el vehicle ens va deixar a l’entrada del poble, solució: arrossegar maletes com en una processó, fins la plaça, al centre del poble, on té la vivenda la nostra amiga Àngela, davant mateix de la font, lloc que estava ple d’homes passant el temps, creiem que això era un cas puntual però no, la font sempre està plena des de les 8 del matí fins de nit, estaven totes intrigades, pareixia que feren torn, el que està clar, és un lloc estratègic d’on es veu tots els carrers que creuen la plaça, va ser difícil fer una foto sense gent.

Després de sopar a la plaça vaig dels Porxes d’estil gòtic civil, on hi ha establiments, inclòs un restaurant, era qüestió de fer cama i cremar calories, passejant, pujàrem fins a El Prat, balneari d’un marcat estil romàntic, que és un remans de tranquil·litat.

Han segut uns dies inoblidables, el poble té racons insuperables i vistes al camp d’una verdor que sols es veu on hi ha aigua en abundància, per tot arreu hi ha fonts.

Hem pujat amunt del poble per carrers empinats, on està el castell dels Ducs d’Híjar amb el museu etnològic. Hem visitat l’església barroca, amb la cripta on es pot veure el museu parroquial, l’ermita de Sant Vicent i la de Sant Antoni, allí mateix, a l’ombra dels arbres, l’amfitriona ens senyalava les runes del castell de l’Oro, no sé com van sortir comentaris de les guerres Carlistes i un dels seus veïns afamats contra Cabrera, l’agüelo Pantorrilles, és clar, no mai ens avorrim, sempre tenim temes de conversa.

Vàrem coincidir amb el Rally de coxes de Llucena, que se celebra a primer de setembre, com no podia ser d’altra manera, a gaudir de la cursa, n’eren uns quaranta vehicles.

Però tot s’acaba, i el diumenge hem fet el viatge al revés, tornant a Castelló a les 9 de la nit. Com es diu, un viatge complet.