Cine Oeste

He vist, que del bell Cine Oeste, estaven retirant seients molt vells, i màquines de demolició estan treballant retirant enruna, m’ha costat i amb el permís dels operaris he fet una ullada al saló buit, i he fet unes quantes fotos. M’he vist allí l’última vegada, gaudint de les pel·lícules en (sesión continua) que feien tots els dissabtes i diumenges, quan jo era adolescent.

Quan el meu germà menut, es va fer més major li agradava molt anar al cine, jo li preparava una bona rua ell, i els xiquets del veïnat, anaven tots els diumenges al Cine Oeste, moltes vegades el nostre germà gran tenia que anar a buscar-lo quan es feia de nit, doncs perdia la noció del temps.
Però el millor de tot era la (terraza de verano), asseguts en bancs d’obra, molt durs, escalonats on s’estava molt fresquet al ple d’estiu. Allí, al ser un cine de barri ens coneixíem tots i ens guardaven puesto, més d’una vegada hi havia alguna discussió.

Quan feia calor, a casa teníem totes les finestres obertes, i s’oïa tot, ni pensar de dormir fins no s’acabava la pel·lícula, doncs quan sortien indis o vaquers, policies… etc. tot hom xiulava de bo.

A la façana de l’edifici al cantó era on col·locaven els anuncis dels altres cines de Castelló, a la part d’amunt deia: CARTELERA ANUNCIOS RESERVADOS i baix del títol en renglera, el nom de cadascú, GOYA, REX, SABOYA, ASTORIA, AVENIDA, RIALTO, on estaven els cartells d’aquesta setmana. Mirar els cartells era el millor i un poc difícil decidir la pel·lícula que volies veure aquesta setmana, i a més ficar-te d’acord amb les amigues,
i decidir la pel·lícula que anàvem a veure, doncs un diumenge sense cine no ho era.

Però els anys no perdonen res, i aquella època ja ha acabat, m’ha donat tristor pensar, com en poc de temps, del nostre antic barri no quedarà res, ni gent coneguda, ni els edificis emblemàtics, l’últim el Cine Oeste on tota una generació de xiquets i joves vàrem gaudir d’aventures, històries d’amor, d’intriga, quan aleshores anar al cine era l’únic moment on la imaginació, podia fer-nos viure i conèixer llocs, on mai podríem d’anar.