Anem a la Madalena

Tinc a ma casa, un cànter d’adorn, ple de canyes, amb les cintes verdes de cada any que haig anat a la Madalena, hi han prou, però no totes, doncs s’han perdut moltes.

És una manera de recordar les vegades que hem anat caminant pels camins de l’horta, fent tots els rituals corresponents, com la foto a l’arribar al 2n molí (tots els anys) on s’aprecia com passa el temps, la parada a Sant Roc, el traguet i les figues albardades boníssimes, que no ho són tant quan les mengem altres llocs.
Pujar al cap d’amunt, escoltant el soroll que fa la campaneta tot el matí, i fins i tot fent torn, i pujar per l’escala de fusta, donar-li voltes i fer sonar el badall. Buscar un lloc entre les piteres com tots els anys, asseguts a la paret, on es veu tota la Plana, com una catifa de color verd, el mateix color dels mocadors que portem al coll, amb els camins bullint de gent, tots cap al mateix lloc, i menjar-nos l’entrepà amb la truita de faves.

Aleshores, no vaig a la Madalena, però sí ho fan els meus fills i nets, i em guarden la canya amb cinteta verda.

És un bon començament de festes, no crec que aquesta costum es deixa de fer, sempre hi ha gent de totes les edats que gaudix d’esta festa, tan de Castelló.