Peiró

El meu nom

El meu origen és tan antic com la conquesta d’aquesta terra per Jaume I el Conqueridor. El meu lloc està en un creuer de camins delimitant el poble, o en l’espai estratègic on coincidien diversos termes, també en mig d’alguna plaza al sol, al vent, a la serena i a les inclemències del temps. En la meua graderia o conjunt d’esglaons el mateix serveix de descans com per a gojar els xiquets, soc part del paisatge donant simbologia de terra cristianitzada.

En primavera, per un ratet, soc la protagonista en les diferents rogatives per les ermites del terme. Al meu voltant es reuneixen el clero i veïns on es beneeixen amb aigua beneïda i com hisop un ramell de romer, les collites i els camps de conreu mirant als quatre punts cardinals, per allunyar així les tronades i pedregades, amb resos i paraules antigues que encara perduren.

Tinc germanes de pedra que són verdaderes obres d’art, treballades per picapedrers. El seu fuste alt i majestuós com el capitell o macolla, estan treballats i ornamentats, i damunt d’ells la creu, que sol ser llatina amb diversos motius, sempre dins de la presència religiosa de l’època en què es van fer.

Hi han altres més senzilles que tenen el mateix sentit, de ferro treballat a la forja per mans rudes.

O les de fusta casi eterna de ginebre o savina, sarmentoses i firmes.

També hi ha en altres pobles i llocs de la Plana. En camins plens d’ermites, terres molt fèrtils d’horta, de tarongers, i acaronades per la brisa de la mar.

Tinc tants noms; PEIRÓ, PIURÓ, PRIGÓ o CREU DE TERME que puc triar.

Paquita.