La quinta del 66

L’any 1945 al meu poble, entre les muntanyes dels Ports, varem nàixer 19 xiquets, sis d’ells no van passar de l’infantesa i un altre, Plàcido, se’n va anar fa pocs anys. Aleshores de tots els 19 en quedem 12, pensant un poc, crec que casi és un miracle l’arribar com hem fet nosaltres, a complir amb il·lusió, els 65 anys, SOM LA QUINTA DEL 66. Cinc xics i sis xiques.

Pot ser que això pa molta gent és arcaic, però la vida dels pobles, té altres maneres de veure les coses i els costums afortunadament encara tenen el seu valor.

El dilluns de la setmana de festes, va ser el dia triat de la nostra celebració. Primer va ser posar-nos amb contacte en els que viuen fora i no venem tots els anys al poble.

Després d’anar a l’Ajuntament i demanar el registre dels naixements d’aquest any, 1945 i comprovar que estàvem tots els que quedàvem. Sols va faltar Gràcia que està malalta. Era un goig retrobar-nos, alguns amb la seua parella.

A les 11 del matí, les campanes de l’Església avisaren de la celebració de la Missa, on hem acudit tots junts, acompanyats de familiars i amics. La sorpresa ha segut quan dos dels nostres QUINTOS recordant l’infantesa han ajudat al capellà com (coteros) així es diu al meu poble Cinctorres, als (monaguillos), sols hi havia una diferència, no els cabia (el roquet), 60 anys són molts.

Hem dinat al Faixero, el restaurant del poble, les bromes i anècdotes ens han acompanyat tot el temps i és bonic recordar les baralles que teníem de menuts. Als mestres de l’escola, en classes diferents xics i xiques i altres coses que abans eren normals i aleshores ens pareixen extraordinàries.

Tots mudats hem creuat pels carrers del poble. Els veïns que ens veien, amb un somriure deien: SÓN ELS QUINTOS DEL 66.