Història de la tòfona

La tòfona negra que tots coneixem, és un fong desconegut per aquesta terra fins la dècada de 1960, en que es va començar a «buscar trufes» cosa que feien gent que venien de Catalunya i de manera furtiva les agafaven. D’aquesta manera vàrem saber que soterrat baix les carrasques dels nostres bancals, teníem un tresor amagat que la terra ens oferia, degut a que la tòfona, creix en terrenys calcaris formats en l’Era Secundaria, en particular del Període Juràssic i Cretàci, com és el terme de Cinctorres y la majoria de la comarca.

La tòfona sempre ha estat en totes les èpoques com ens demostra la seua Historia.

L’origen de la paraula deriva del llatí tuber, i els primer en parlar de aquest fong, van ser el sumeris fa més de dos mil anys abans de la nostra era.

Els babilonis les buscaven per els deserts de Líbia.

El faraó Keops, les oferia als seus ambaixadors con a exquisit menjar.

Els grecs també les coneixien. Els seus beneficis els cita Pitàgores en el S. VI antes de C.

Teofrasto S. III antes de C. i successor Aristotèlic considerava que les tòfones es desenvolupaven on hi havia tronades abundants, amb trons i llampecs

Plutarco va dir, que era una combinació de llamp, aigua i terra amb la fusió dels tres elements.

Plinio el Vell S. I antes de C. escriptor i naturalista, creia que era una callositat de la terra, sorgia espontàniament i era com un milacre de la Naturalesa.

Grecs i romans li atribuïen propietats divines i afrodisíaques.

Els romans, les tallaven amb ganivets de plata, les coneixia Trajano i Neró i les va nombrar aliments dels Deus.

També en el Talmud jueu es menciona el consum de tòfones.

Es diu, que Napoleó i el Marques de Sade les consumien com estimulant sexual.

Ibn Abdun magistrat musulmà en Sevilla S. XI, prevenia contra les tòfones, deia que no es vengueren al voltant de la mesquita per ser un fruït buscat pels llibertins.

En la Edat Mitjana el seu consum era considerat com diabòlic. Es creia que era menjar de bruixes, degut al sabor a vegades picant i l’olor intens i cabrum que emetien.

El misteri de la seua naturalesa ha sigut objecte de disputes e hipòtesis. També l’auster pensador Savonarola 1452 estava en contra del seu consum, con feia abundantment el seu principal enemic el Papa d’origen espanyol Alejandro VI. Xàtiva 1431.

En el Renaixement torna a consumir-se la tòfona i a ser valorades i buscades amb l’ajuda de porcells i gossos.

La tòfona en gastronomia es considerada con el diamant de la cuina.

Entre les propietats de la tòfona està l’abundància de vitamines i minerals. És un aliment lleuger, el seu contingut d’hidrats de carbono i grasses és moderat, i generós en aigua com tots els fongs.

Té minerals com fòsfor, seleni i potassi, també sofre, calci, magnesi, ferro, i manganès en menys proporció.

Ha estat i és, una afició que a més a més dòna beneficis, i ha creat una cultura culinària al voltant d’aquest producte, conegut i valorat com es mereix.

Paquita