Capítol 8

LITERATURA ORAL

Pàgines 82–96 de l'original

8. LITERATURA ORAL

8.1 El crim del Llivis

Un dels successos més foscs i misteriosos de la dena és l’anomenat crim dels Llivis.

Aquest va succeir en l'any 1882. En l’actualitat poca gent a escoltat parlar d’ell, encara que en el seu temps va tenir molta repercussió tal com ho demostra la quantitat de cròniques d’un periòdic de l’època.

En el “Boletín de Amigos de Morella y su Comarca”, volum XIV de 1194-95, el professor de la Universitat Jaume I de Castelló D. Lluís B. Meseguer Pallarés, explica detalladament el cas.

El periòdic “El clamor de la Democracia” el dia 26 de novembre de 1882 deia:

“El hecho ocurrió de la siguiente manera. El recaudador de contribuciones Don Antonio Doménech que regresaba á Morella acompañado de dos guardias civiles que custodiaban los fondos de los pueblos Ares, Villafranca, Castellfort y Portell, al llegar cerca de la masía del Racó, en la partida dels Llivis recibieron á quemarropa, desde una tapia, una descarga, muriendo casi instantáneamente el recaudador señor Doménech y el guardia civil Antonio Andrés Martí. Los dos bagajeros huyeron hácia la masia del Racó, llevando la triste noticia á Morella. El otro guardia Jacinto Querol Gavaldá, natural de Rosell, que iba detrás de las primeras víctimas, se quedó haciendo fuego sobre los criminales, hasta que después de disparar quince tiros cayó atravesado de parte á parte.
En aquel momento llegó al punto de la catástrofe el peaton conductor de la correspondencia de Villafranca sin alarmarse por los tiros porque creia que procedian de cazadores. Al verle el guardia Querol, que estaba ya en agonia, se incorporó y le rogó que salvase las caballerias con el dinero, pero el peaton no pudo ni siquiera intentarlo porque en aquel momento asomó una cara enmascarada detrás de la pared y se oyó una detonación. El peaton se sintió herido en un brazo y huyó aterrado y tan sin conciencia de lo que le sucedía que buscando refugio pasó junto á varias masias sin entrar en ellas y fue á parar á una que dista más de una hora del sitio en que se habia desarrollado el horrible drama y que está fuera de la ruta natural.”

La crònica de “El clamor de la Democracia” del 3 de decembre de 1882 segueix narrant les notícies del crim:

“El guardia Jacinto Querol Gabaldá apenas se sintió herido se colocó detrás de una de las altas paredes que cierran el camino, comenzando una lucha desesperada retrocediendo hacia los cuatro caminos. Un reguero de sangre marcaba sus pasos y cada vez que se detenía á disparar el fusil, se formaba bajo sus pies un pequeño charco rojo. Los bagajeros le seguian aterrorizados con las caballerias de las riendas y así debieron llegar los tres hasta cerca de una balsa que hay junto al camino. Los bandidos entretanto habíanse corrido por detrás de la pared que les sirvió de parapeto en un principio, que por la desigualdad que forma el terreno domina fácilmente el camino, y viendo que su presa se le escapaba, uno de ellos se destacó y adelantó a través de un sembrado en dirección al guardia. Los bagajeros huyeron hacia la masia del Racó, más al guardia Querol debieron faltarle las fuerzas y cayó en medio del camino.
En aquellos momentos se presentó el conductor de la correspondencia de Villafranca; el guardia se incorporó y le rogó se llevase las caballerias con el dinero, pero el ladrón estaba ya detrás de la pared é hizo fuego sobre el pobre muchacho que al ver la siniestra catadura del bandido y sentirse herido en un brazo huyó en dirección contraria á traves de los campos. Lo que después sucedió nadie lo sabe; solo diremos que el cadáver del valiente guardia tenia otra herida grave en el cuerpo, además de las que recibió en un principio que era mortal de necesidad, y en la cabeza se pudieron apreciar hasta ocho heridas que debieron serle causadas á culatazos.”

El mateix diari amb data de 3 de desembre de 1882 explica:

“El dia 26 llegó a dicha ciudad [de Morella] el gobernador civil don Eusebio Torner, y al dia siguiente salió hacia Castellfort, donde se le preparó una suculenta paella.
El señor gobernador piensa convocar en la masia dels Llivis a todos los masoveros del contorno, á fin de someterlos a un interrogatorio severo, y después será obsequiado con una paella no menos suculenta que la de Castellfort.

Es creencia general que á pesar de la presencia del señor gobernador será muy difícil dar con los criminales y algunos llegan hasta perder las esperanzas.
[…] El señor Torner ha citado también á los alcaldes de los pueblos vecinos á Morella para pedirles informes y noticias que en nada se refieren á las próximas elecciones, y sí al delito que ha llenado de consternación á los pacíficos habitantes del Alto Maestrazgo.·”

Es busquen culpables i “El clamor de la Democracia” el 21 de desembre de 1882 diu:

“El comerciante señor [Saturnino] Almazan detenido en Madrid y trasladado á Morella por motivo del robo y asesinatos dels Llivis ha sido puesto en libertad.
El señór Almazan no ha podido estar en Madrid el dia de las elecciones.
Que es lo que se trataba de demostrar.”

Altre sospitós va ser un jove de Forcall i el mateix periòdic escriu el dia 1 de febrer de 1883:

“[…] resulta que el referido jóven se hallaba en Ortells cuando se cometió el crímen, asistiendo á una tia suya á quien en aquel mismo dia se le administraron los últimos Sacramentos, lo cual han atestiguado el cura, el juez municipal y principales contribuyentes del pueblo.”

La crònica de “El clamor de la Democracia” del 4 de febrer de 1883, parla d’un altre sospitós anomenat Antonio Vàzquez Gimerà, i diu d’ell:

“Respecto á el solo se sabe que se le tenia por honrado hasta ahora, y por lo tanto debe aplazarse todo juicio…”

Les noticies continuen i el dia 11 de febrer de 1883 diu el citat diari respecte a uns altres sospitosos:

“Estos desgraciados quedaron libres al dia siguiente por no resultar nada contra ellos.
El vecindario de Morella compadeciéndose de la situación precaria de aquellos inocentes, les socorrió con limosnas para que puediesen regresar á sus pueblos.”

En “El clamor de la Democracia” del 19 de juliol de 1883 es pot llegir:

“El preso don Manuel Mars que se hallaba en las cárceles de Morella, como presunto cómplice del robo y asesinato ocurrido en la masia dels Llivis, se ahorcó el Martes.
Que Dios le haya perdonado.”

Després de tot això mai es va poder esbrinar res més. El crim dels Llivis segueix sent un misteri al cap de cent vint-i-dos anys.

8.2 Història familiar

Els meus records de la família Julian comencen amb el meus avis.

El meu avi Josep va ser el tercer fill de Ramon Julian i de Felipa Segura, filla del Mas de Clara, en el terme de Cinctorres.

El primer fill, Antoni, com a primogènit, era l’hereu o amillorat¹. Els seus pares no van voler que anés a la milícia a Cuba, on li va tocar, i li van comprar la quota es a dir, li van pagar a un altre soldat perquè anés en el seu lloc.

El segon fill, Ramon, també va ser cridat a files a Cuba i allí va morir com tants altres.

Un any després li va tocar el torn al tercer fill, Josep, el meu avi. Els meus besavis van pensar que amb un fill mort ja hi havia prou i van fer el mateix que amb el fill major, van comprar la quota. Aquest pagament sempre va ser recordat per tots els fills i comentat per tota la família anys després. La quantitat que es va pagar va ser 300 duros i per a aconseguir-los en aquell moment van haver de vendre una gorrina de cria.

Els besavis l’any 1880 van fer testament i, com era la costum, van deixar en herència al fill major Antoni, el mas familiar, al meu avi Josep li van dotar amb 400 duros, a Maria, la única filla, li va correspondre com a dot la casa de Morella, on tota la família tenia dret a pernoctar quan eren festes o feia falta anar a Morella, i al fill més menut, Benardo, a l’estar fadrí li van dotar amb el maset de Conill, prop de la roca Parda en el terme de Cinctorres, el qual havia heretat

dels seus pares la besàvia Felipa. Una part d’aquest maset en l’actualitat encara pertany a la família Julian (als meus dos germans i a mi) i amb el temps se li coneix amb el nom de maset de Benardo.

Quan el meu avi Josep es casa amb Manuela (filla del mas de Sabater, de la dena de la Vespa) al igual que tots els que no eren propietaris, van viure un temps com a mitgers en un altre mas, pagant la meitat de la collita als seus propietaris.

Quan van morir el besavis, Antoni l’hereu va vendre el mas al seu germà Josep i actualment pertany a la filla menuda Josefina Julian.

De l’avi he sentit contar moltes coses. Les que més recorde son les que contaré ara.

L’avi va fer un gran esforç per a que els seus fills, xics i xiques, aprengueren a llegir i escriure, cosa que era poc corrent en aquella època.

En temps de la Segona República l’avi va ser assignat com a alcaldillo de la dena dels Llivis, es a dir, el representant de l’ajuntament de Morella.

També era conegut com a escorxador dels bous de les masies quan es feia la matança en la dena.

Junt als seus quatre fills, Francisco, Ramon, Tadeo (el meu pare) i Fidel, va aconseguir que la terra dels bancals no es perdés amb les pluges i va fer i refer moltes parets de pedra seca que encara es conserven.

Quan va arribar l’època de la Guerra Civil els avis, els seus nets i tres filles, els marits de les quals estaven en el front, van veure com en la primavera del l’any 1938 es van instal·lar allí els comandaments de l’exèrcit de la Segona República. Van omplir el mas de antenes de radio durant un dies. Quan les tropes Nacionals van avançar al comandament del Coronel Lasala també van fer el mateix amb el seus aparells de comunicació degut al lloc estratègic on està el mas de Julian i a la visibilitat que te.

Junt amb les tropes també van arribar els anomenats regulars, que van agafar sense permís de ningú el poc que havia per a menjar.

Durant els bombardejos, molt nombrosos, els avis, les seves filles Juliana, Rosario i Josefina i els nets, es refugiaven en una cova que hi ha en la part baixa del bosc.

Més tard van tornar els fills i dels gendres un també va regressar i els altres dos van morir al front.

Ací va començar la postguerra i tots els seus problemes.

En l’època del racionament, allà per l’any 1944, es va posar en marxa una obligació per a tots els llauradors que consistia en lliurar a Morella el cupo, que era una certa quantitat de blat que s’entregava al “Servicio Nacional”. El repartiment per masies sempre va ser desigual ja que es comptabilitzava per parells de mules però les terres no produïen totes el mateix, depenia del clima i del tipus de terra.

Quan va aflorar el malestar entre els masovers es va optar per contar les garbes en el camp, però va ocórrer el mateix, segons la zona el blat era millor o pitjor.

Es recorda que de tres parells de mules es lliuraven 20 cahices de blat, uns 2.750 quilos. més o menys, el preu era de 10 quinzets per quilo (2,50 pessetes) quan en el estraperlo es cobrava a 10 pessetes i la farina no valia menys de 12 pessetes per quilo.

Poc després, des de l’any 1947-1948, van aparèixer els maquis, els quals solien anar en grups i demanaven menjar. Un altra desgràcia per als masovers. La masia que es lliurava de la seva visita era una sort.

També anaven en grups la Guàrdia Civil. Aquestos demanaven menjar i dormien en les masies. Els masovers estaven entre la espasa i la paret. Les amenaces eren contínues per ambdues parts.

Al final es va optar per evacuar les masies per a poder controlar millor la situació. Durant el dia cada família treballava en les seves terres i per la nit acudien al mas que tenien assignat.

Els meus avis i tots els de la seva casa, així com els habitants del mas de Cardona i del mas de Guardiola, havien de romandre junts en el mas d’Adell, que està situat en el centre de les tres masies. En aquest cas tots tenien vincles familiars doncs un fill i una filla de Julian es van casar amb una filla i un fill de Guardiola, i una filla de Guardiola va fer el mateix amb un fill del mas d'Adell. En veritat tots eren parents en algun grau i entre tots, majors i menuts sumaven més de vint.

En el mas de Julian, en la xicoteta horta que estava al costat d’una bassa on també es rentava la roba, es conreaven cols, bledes, enciams, cebes, carabasses per a la confitura, tomates i poc més, sempre en petites quantitats. Al voltant hi havia algun fruiter i ametllers, el fruit dels quals era necessari per a l’hivern, durant el qual es menjava amb mel, en pastes fetes al forn i també amb torró en Nadal.

La collita mes abundant sempre van ser els cereals: blat, ordi, civada i panís. També es plantava una mica de llegums com fesols, cigrons i guixes, tubèrculs com les patates i en el lloc més assolejat del mas una vinya amb la finalitat de tenir fruita, vi i poder fer així aiguardent per a les festes.

A banda del que contaven tots els de la família els meus propis records també son nombrosos.

En el mas de Julian, Tadeo (el meu pare) es va casar a Cinctorres amb Encarna de Francho (aquest es el malnom amb el que encara es coneix a la meva família materna).

En l’època de la sega, en la matança i quan els feia falta ajuda als germans i nebots, pujaven des de Cinctorres on vivíem fins al mas i el meu pare, que era el ferrer del poble, aprofitava el viatge per a ferrar les cavalleries de càrrega del mas. Per arribar caminàvem dos hores com a mínim. Primer dos quilòmetres i mig per la carretera que va a Morella i després quan deixàvem eixa carretera pel costat de Caldes entràvem en La Màquina que es el nom de la masia on vivia la família de la tia Rosario en les meves quatre cosines. Allí sempre érem ben rebuts amb alegria i després de xerrar un poc continuàvem el camí i creuàvem el riu, gairebé sempre sec però molt perillós quan hi ha tempestes ja que recull l’aigua de barrancs i de la Rambla Celumbres. Aquest riu el passàvem pel costat del Molí Vicent ja en el terme de Morella, dins de la dena de la Vespa, i després calia pujar per la ombria de la Torre Massa per un camí de ferradura fins a l’alt de la Serra Calduch on comença la finca del mas de Julian.

Quan arribàvem la tia, que ja ens havia sentit, preparava aigua amb sucre per als menuts i crec que als majors també amb un dollet d’anís. A l’estiu si la nit era clara ens assentàvem a l’era per a mirar les estrelles i les constel·lacions. El tios ens deien els seus noms: El Camí de Santiago, el qual seguien el peregrins per a arribar a l’apòstol, el Carro, els Bordons, etc. Quan alguna vegada queia una estrella fugaç a l’endemà el primer que fèiem era anar a buscar-la perquè creiem que realment podia estar en algun lloc.

Jo recorde a l’avi Josep a l’hivern assegut en una cadira menuda en un racó al costat del foc contant-nos històries de la família, contes i endevinalles que tots escoltàvem, i quan era l’hora d’anar a dormir agafava del cresoler, que estava en una paret de la cuina, un cresol per a cadascun dels dormitoris del mas, pujàvem per l’escala com una processó i després ens acomiadàvem fins al matí següent amb un “bona nit”.

Quan la tia Juliana feia la pastera molt de matí, al final em donava un tros de massa que jo colpejava una vegada i una altra, després feia un prim o un coc amb rodanxes de codony, unes poques ametlles, un dollet d’oli i una mica de sucre. Açò eren les postres d’aquell dia.

La tia també em va ensenyar a fer quallada i formatge amb la llet de les ovelles.

Replegava els ous i donava de menjar a les gallines, coloms i conills.

Els últims anys ja era més major i li ajudava com agostera. Quan arribava al camp amb la cistella del menjar sentia que feia alguna cosa molt important i mai m’avorria.

També vaig anar amb els homes a recol·lectar la mel del bassos de suro coberta amb un sac per a protegir-me de les picadures de les abelles. El tio Fidel donava cops compassats al rusc amb les dues mans fins que eixia la mare i després llevava la bresca amb la mel.

També recorde les carboneres, que en temps d’escassesa van fer desaparèixer les carrasques més grosses del bosc. I el ritual dels carboners fent el seu treball. Al cap de cinquanta anys encara es poden apreciar els rodals de les carboneres en algun clar del bosc.

Una altra cosa que no he oblidat es el sabor de les panotxes de panís tendres que agafàvem del camp i rostíem a la brasa i els crits de les ties renyint-nos al agafar-les.

Entre les normes a seguir que tots el xiquets coneixíem estaven les següents: no alçar cap pedra del camp ni dels camins per a evitar la possible picadura d’algun escurçó, no tirar pedres a les basses ni fonts, no agafar els nius que trobàvem, norma molt difícil de complir, no pujar a la servera del mas d’Adell que limitava les dos finques i les rames i fruites de la qual queien al nostre costat, i tantes altres coses.

Durant anys els nombrosos nets i nebots varem gaudir dels jocs junts i de la llibertat de passar un dies inoblidables en el mas.

8.3 Contes i cançons

Per a finalitzar m’agradaria reflectir alguns contes, cançons i travallengües d’aquella època que han romàs en la meva memòria al llarg dels anys.

8.3.1 Conte del xiulet

Jo vaig anar a Castelló i vaig perdre un xiulet i aquell xiulet se’l va trobar un gosset.

Li vaig dir al gosset: - Gosset donam el xiulet.

- No vull que no em dones pa.

Vaig anar a la mare: - Mare donam pa.

- No vull que no em dones llet.

Vaig anar a la vaca: - vaca donam llet.

- No vull que no em dones herba.

Vaig anar al prat: - prat donam herba.

- No vull que no em dones corbella.

Vaig anar al ferrer: ferrer donam corbella.

- No vull que no em dones cansalada.

Vaig anar al porquet: porquet donam cansalada.

- No vull que no em dones bellotes.

Vaig anar a la bellotera: bellotera donam bellotes.

- No vull que no em dones vent.

A l’endemà pel matí es va girar una ventà.

Jo vent a la bellotera, ella bellotes a mi.

Jo bellotes al porquet, ell cansalada a mi.

Jo cansalada al ferrer, ell corbella a mi.

Jo corbella al prat, ell herba a mi.

Jo herba a la vaca, ella llet a mi.

Jo llet a la mare, ella pa a mi.

Jo pa al gosset i el xiulet per ami.

Tururut, tururut, tirurit.

8.3.2 La història de Mig Gallet

Era una vegada Mig Gallet que agranant, agranant es va trobar un dineret i va pensar:

- Doncs jo ara soc ric riquet i vull anar a casar-me en la filla del rei.

Aleshores se’n va anar per un caminet i es va trobar un altre gallet que li va dir:

- On vas Mig Gallet?