Les classes de valencià

Diuen que la ignorància és inconscient. I quanta raó hi ha en aquesta dita.

La majoria de companys que han creuat els 60 anys i que tenim com a llengua materna el valencià, creem, que en tres i no res podem escriu-la.

Al menys, aquest era el meu cas. I clar, prompte t’adones que no sols no sap escriure si no que també a vegades la parlem malament

Hui he recordat a un company quan va acudir a classe de valencià amb la seua esposa i també al grup d’estudiants. Amb la il·lusió de veure com anirà tot.

La mestra, podia ser filla nostra, de fet, els meus fills son molt més majors, però prompte ens van adonar que anava en serio i que hi havia que treballar.

El primer que varem aprendre es: El valencià té tradició cultural i literària. Els documents més antics son del S. IX. Les Homilies d’Argonja

En el S. XIII tenim a Ramon Llull, i tots coneixem a Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, aventures que Cervantes nomena amb el Quixot.

Que la nostra llengua és d’origen llatí vulgar

Que te unes normes: Les normes de Castelló 1932.

I també, que esta normalitzada amb tots els àmbits.

I que direm de les paraules que sentim i no escoltem,?

Una companya va dir: «l’oratge»que paraula mes bonica!! i tot seguit van sortir els noms dels Vents:Tramuntana, Gregal, Llevant, Xaloc, Migjorn, Garbí, Ponent Mestral.

I totes les classes així.

Em llegit i mastegat els poemes d’Ausiàs March. Hem gaudit de Tombatosals de Pascual Tirado. De les obres de Salvador Guinot. També de La bolangera de Dimonis de Angel Sanchez Gozalbo i de tots els intel·lectuals d’aquests anys, llibres, que poques vegades n’havia sentit parlar.

Em assaborit sense provar-los menjar típics. L’arròs al forn d’un altra maner. L’arròs amb llamàntol. Les coques planes i farcides. Les pilotes de Carnestoltes. Les de Nadal, etc…cultura culinària d’esta terra

I varem fer un gran viatge: El 15 d’octubre de 2007, salpa la Goleta La Valenciana governada per la nostra capitana Lourdes que tot i que compta amb experiència prèvia en aquesta navegació, sap que es imprescindible l’esforç i la col·laboració de tota la tripulació. I ens diu:

-Sense el diàleg i el treball cooperatiu aquesta empresa pot fracassar front a l’embat de les onades dels pronoms, les pluges de proposicions o els forts vents adverbials i verbals que trobarem al llarg de la travessia bufant en contra nostra.-

I clar, hi havia que omplir el Quadern de Bitàcola, cada dia li tocava a un mariner.

Jo recorda quan vaig tindre que omplir el full nº 5 el dia 29 d’octubre per primera vegada i vaig escriure:

-Pot ser no estar a l’altura que es mereix la nau la Valenciana. Però jo soc de secà, i se poc de la mar.

Vaig néixer a un poble de la Comarca dels Ports.

Visc a Castelló prop de cinquanta anys, on he format la meua família i tinc el cor dividit entre les muntanyes on tinc les arrels i la Plana on visc el present i veig el futur mirant als meus nets.

-Els saber escriure correctament el valencià sempre a sigut la meua assignatura pendent. I esperen amb l’ajuda de tots dels meus company i professora complir aquest desig.-

Tots i cadascun dels dies de la travessia vàrem omplir el full de Bitàcola un de nosaltres La nostra capitana ens bare catalogar amb el seu afecte, com diferent maneres d’ajudar a governar la Nao i cada un del nostre treball com: El més sensible, el més original, el més documentat, el més entranyable, el més compromès, el més sorprenent, el mes etnològic el més valent, el més vital.

Vull dedicar aquest escrit amb el nom de la capitana i tots els mariners de la Nau la Valenciana, al nostre amic Agustí, que ha fet un altre viatge. Recordant el que va escriure entre altres coses, en el full de Bitàcola nº 3 del 24 d’octubre amb estes paraules. -Jo creia que sabia un poc de valencià, aleshores veig que no se res. Crec, que poc a poc en sortiré, tot és qüestió de temps -. I si, en va sortir, sabia escriure amb la seua llengua materna, en valencià, molt bé.

Paquita, 2007