La faixa i el faixero

La faixa era una part del vestuari de la gent del camp fins meitat del s. XX. La portava la gent que treballava al cap i que feia esforços per a protegir la zona lumbar. Entre els plecs de la faixa cabia tot, era el amagatall, el lloc mes segur.

Per la comarca dels Ports queden petites fabriques familiar on encara es fabriquen faixes. Abans, en totes les cases hi havien obradors, el sò dels telers estava per tot el poble, tric trac… era com una musica. Ara tota la producció es per a festes com San Fermin, indumentària regional, muixerangues, i fins i tot pals soldats quan porten el vestit de gala. Els regular de Ceuta porten les faixes roges i els de Melilla blaves, antigament les dels soldats del Marroc eren blanques amb ratlles roges i més grans.

A l’últim faixero del meu poble, el recordo venent faixes al mercat del dilluns al Parque Ribalta pels anys setanta. Abans l’ofici era de pares a fills doncs els jovens prompte acompanyaven a son pare. La temporada començava a primer d’agost quan la collita del cereals estava recollida, fins les vespres de Nadal quan tornava a casa.

Primer anaven a vendre a peu, amb animal de carrega, bicicleta i com podien, eren com diu l’escriptor Rovira «els rodamons cinctorrans» el genero el facturàvem per transport als hostals del seu itinerari on reportava. Cadascú tenia la seua ruta que els demes respectaven. Coneixien totes les fires comarcals de tota la peninsula doncs i havien faixeros per Estremadura, les dos castelles, l’Arago, Llevant, el Nord, Catalunya i per tot erreu. Per aquest motiu tots parlaven un castellà molt correcte.

Quan s’arriba al meu poble, una gran figura de bronze dona la benvinguda als visitants, amb un feix de faixes penjades per damunt del muscle a l’esquena i el pit, sols falta escoltar el seu crit. EL FAIXERO…