Bolangera de dimonis

Aquest llibre es va publicar l’any 1931. El volum que he llegit és la 3ª edicció de l’any 1980.L’autor Angel Sanchez Gozalbo és un dels menbres que van singnar em 1932, Les Normes de Castelló.

El llibre está compost de nou relats, el titol és degut a la aparició del nom del dimoni en moltes d’aquestes històries.

1. El casament del dimoni de Sorita

Esta història és el festeig de la filla del sucrer del Forcall i del jove de Sorita, que representa al dimoni en la processó a l’ermita de la Balma.

Segint esta narració veurem a més del costum i tradició d’aquesta festa, les rogativas que aleshores encara es fan a Sant Pere de Castellfort, Sant Cristòfol de Saranyana i La Mare de Deu de La Font

2. La llagenda de la Verge

Diuen que l’imagen de fusta de La Verge de La Balma segon l’arxiu de Morella del segle XIV es perfecta.

Segint esta narració que mantén el canonge de la Catedral de València i un amic de Castelló, farem un viatge per tots els pobles i muntanyes per on es passa, desde Sant Mateu la vila que els cavallers montesinas covertiren en capital de la batllia de Cervera. segint el camí de la Serafina deixan el poble de Xert i el camí de Catí, entrarem a l’ermita de la Mare de Deu de Vallivana i Morella i veurem els pobles que estant al voltant del riu Bergantes que busca el Guadalope i despres el Ebre, fins a La Balma

3. Color i forma

Col-leccionistes i marxans de Barcelona i València, antiquaris de ciutats i viles, coneixen a Mr. Howard Seligmann, el jove director del Museu de Bòston comprador de tota mena d’antiquitats i pintor

Convertí Penyiscola en centre d’operacions, pintava adalerat la llum enlluernadora de la mar, passava la vesprada pintan a Mari Gracia al castell, Aquell retrat no s’acabava mai.

Sense dubte l’autor veia com en uns anys, la ciutat seria coneguda i visitada pel extrangers i tot hom com a turistes

4. L’Argentera

Angelina l’Argentera amava les flors, les estimava amb la passió de donzella de vint anys,

Com en una lliço de botànica apresiarem la grogor d’una escampada de ginestra i d’argelaga, el blau dels lliris cap el cel, els baladres encesos amb la rojor de les seues flors.i olorarem les toves alfabegeres, els vellutats geranis, les sarmentoses clavellineres, les atractives roses, les humils floretes, la roja flama de la ronsella, el punxagut card, el blanc espinal florit, el moradenc i oloros espígol, els verds plomalls del romaní. Amb tot açó i més feia un manoll per portar-lo a casa seua fins el moment que davalla pel malaït cingle del diable

5. La diablessa del retaule

Pere Alemany, venia de Barcelona, del taller dels germans Serra, van dir-li que a Sant Mateu li sovintegarien encàrrecs. Aleshores es bastia l’església i comença a treballa.

L’apotecari de Canet lo Roig, té una filla que es dolça com el seu nom, es diu Dolcina; ells dos feren niu. Al any de caçarse es mor l’epoticari i Guianometa la sogra anà a viure a sa casa, es mès lletga que un pecat, i més mala que un dolor de ventre a més de molt dominanta, poc a poc es fa l’ama de la casa i el niu es torna un infern.

El Pere callava, com era pintor volia que brollara el seu llenguatge per la punta dels pinzells.

Aleshres totes les Verges que eixien de l’obrador de Pere tenien la mateixa cara i el mateix tipus que Dolcina.

El Pere va concebre una venjança.

D’un poblet d’Arago, de nom La Cuba li demanaren un retaule de Sant Miquel, el pintà amb armadura daurada, El sant caballer, es dreçava damunt d’un dimoni, amb la cara i cabellera arrufada com la de la sogra i tot hom dia a la Guiamona, la diablessa del retaule.

El pintor porta a La Cuba el retaule de Sant Miquel, el cami passa per Salvassoria i La LLàcova. Ell havia oit dir que els dimonis van un darrere del altre i no hi havia cap ducbte que la sogra havia eixit del infern quan veu com jugava amb un dimoni a la bolangera

Actualment quan comença el mes de maig es fan les rogatives al terme de Morella, encara es passa pel camí reial de Saragossa a València que creua l’aldea de la Llàcova i Salvassoria com abans.

6. L’arc del dimoni

Pels carrers entortolligats i costeruts del poble, puja Climentet, és el geperut. No-res-menys que ne té dues, una al davant i altra al darrere. Les gepes tenen corva com l’arc d’aquell matí, la figura és tan menuda com petit era l’arc del dimoni que va aparèixer al costat de l’arc de Sant Martí. Tornará sa mare volguda a contar-li com va nàixer aquell matí mimbat amb l’arc del diable

Havia plogut moltíssim, després de varies vergonyoses carades de sol, lluïa aquell, la llanterna tota encesa.

Sa mare era al camp amb son pare. De prompte se sentí malalta i lliurà sense ajuda de comare alguna un xiquet sa i bo

Aleshores dos arcs ficaren llurs puntes dins la terra i dins la mar. L’un era gran i de set colors vius, era l’arc de Sant Martí, l’altre petit i de colors pal-lids era l’arc del Dimoni, dins de la corva de l’arc menut naixe Climentet.

La supertició, i la llegenda contrasta amb l’incredulitat i la llògica. Però quina persona no mira al cel quan hi ha un arc de set colors lluens i vius? I pot ser, que a leshores mirem si hi ha un altre més menut al costat.

7. Galanies i cobejances

Dos dones, la Marquesa de Ròtils i la senyoreta de companya van a casa de la Duquesa d’Ares. L’acollida és amable i cordial, la duquesa obr els ull més a més i escolta a la seua amiga, que li pregunta molt interesada pel professor del seu fill. El professor és més jove que ella, timid, i templat i ningú sap d’on ès.

Efectívament, Ferran Cortés era fill d’un poble valencià de Pego d’una família modestíssima. Amb molt d’esfors estudia, és professor de grec

Amb cultura hel-lenista però no és home de mon i no sempre sap desenvoldre’s amb naturalitat protocolària en els formalismes socials.

Aquesta història és com sempre, el poderós desitga el que no té, i no sempre acabe bé. El final té un punt romàntic.

8. La llèpola de Catalina

Bernat, orfe de pare i mare, és el caganiu de la família, el més argenllat i grogissó de tots el germans El doctó Fabià oncle seu l’arreplega; i viu amb ell.

Els tous bescuits, les mengívoles tortades, els rollets carats, les cruixidores cristines, i altres llepolies que li portaven al metge Favia. li les guardava per al seu nevot. També quan anaven al convent el xiquet i oncle verenaben sempre allí; els agradaven el dols sec de les taronges, carabassat, peres confitades, i sobre tot, el regal que feien les monjes al seu metge, les gerres d’Alcora plenes d’eixarop i tota mena de dolços,

Lleguin aquesta història, asavorim tot tipus de postres casers llepolies i també escabex de caça, perdius, torts colomins i conill, que es feia la criada Catalina i també veurem com, a la casa que tots són goluts, sempre guanya la persona que és més pilla.

9. L’ocell arqueòleg

La cadernera regirava dins del caixonet on tenia la llavor. Es giraba, s’en pujava damunt, dalt de la canyeta travessera i tornava al caixò.

El fuster Gillem ribatejava un llistó, deixava el ribot i agarrava gerlopes i garlopins, treballava les juntes de les taules, descobria el vetejat de la fusta, anava amunt i a vall. Estimava molt a la seua Amàlia i ella també estimava molt al seu fuster i també estimava moltíssim a l’engabiat pardalet.

El petit ocell de color canella i pintetes groges, roges i negres arrossega tots els afectes de la fustera. El moixò n’estava trist hi diu a la Amàlia: vull tornar al regolar de les afores, on vaig naixer. Ennyoro el fang pastat, els topins, els plats de foc. Vull veure giravoltar altra vegada els peus en el torn, olorar el romani, la farigola i altres matisses que cremen al foc.

Crec que a ningú ens agrada està dins d’una gàbia així ens estimen molt.

Conclussió

He intentat resumir les històries, sen-se pedre el sentit que l’autor d’aqest llibre, ens vol dir.

L’auto de BOLANGERA DE DIMONIS ens demostra que coneix les terres de Castelló. Esta escrit amb un llenguatge bellíssim on hi ha paraules que pareix tingen música. He gaudit dels dial-legs i situacions i he recordat vocabulari oblidat I m’adono que el mon roda i sempre feiem el mateix, com en un ball, com LA BOLANGERA.

Paquita, 4 abril 2008