Els meus viatges a Galícia

Tres vegades hem visitat Galícia. La primera vegada va ser, quan els meus fills tenien 3 i 10 anys. Varem anar en el nostre vehicle i al tornant de Portugal per Tuy, ens vam quedar uns dies a Vigo, visitant la Ria i gaudint del seus paisatges i gastronomia.

Quan viatges en xiquets, vas a un altre ritme i veus altres coses. Del Port de Vigo sourtia una embarcació camp a les illes Cíes i estar allí tot el dia, el bitllet del viatge deia (platja amb aigües calentes). Desprès de prendre el bany en l’Atlàntic, enyoraven les platges temprades de la nostra terra i pensarem que estaria be banyar-nos a gust

Els meus xiques era la primera vegada que anaven en una embarcació i va ser una festa pea ells. Però de aigües calentes més ve no pal nostre gust, prou freda. Varen conèixer l’illa i la seua platja que per l’altra par és un penya-segat i ens van donar per a dinar el plat únic d’aquell dia, paella.

El que si ens varem adonar era que el sol no sortia per la mar com surt per el nostre Mediterrani sinó que s’amagava per aquesta altra mar, pareixia estar tot al revés. I que les parres al camp, estaven en alt, diferent a les nostres vinyes i que feien un vi boníssim.

El camp te un color verd límpid preciós i les cases es veuen per tot arreu, no com els nostres masos que estan allunats uns dels altres.

I que direm de la marea, de matí tot era arena i més tard tot era mar, molt estrany per nosaltres.

El segon viatge, va ser organitzat per una agència i anàvem amb gent de la nostra edat,

Quan arribàrem a Lugo, em vaig quedar més que sorpresa amb la seua muralla, doncs per damunt estava la gent caminant com per un carrer.

Ens va agradar l’elegància de la Coruña i la plaça de Maria Pita, també l’Ajuntament amb un cadiram de fusta treballada, en uns temes que a cap lloc ha vist mai,

El far d’Hèrcules, era visita obligada. En les roques, hi havia un vaixell ensorrat, El Mar Egeo, així es dia el petrolier que va naufragar el di 3 de desembre del any anterior al nostre viatge i que va donar molt que parlar.

I també anàrem a les Ries, gaudint del seu marisc i de tot el que esta terra oferís als visitants. I altres llos que no recorde.

L’idioma gallec té una cadència dolça, diferent al valència però que nosaltres entenem i diuen, que a Galicia plou molt, a portat paraigües! (per si un de cas…)i sempre que allí hem estat, a fet un sol de justícia, com si el portare-m nosaltres darrere.

L’últim viatge el van fer un grup de amics, un any Sant Compostel·là. Per tota la carretera ens creuem amb pelegrins, que ells, si que feien el camí com Deu mana.

Teníem l’allongament en el COLEGIO MAYOR GELMIREZ. Per la nit anàvem pels carrers del voltant de la catedral, on se sentía els cants de la tuna, amb un ambient de festa molt gran i ens varem omplir del esperit de la ciutat.

Es emocionat quan arribes a la porta del Perdó i en la missa del peregrí veien com creua l’espai volant el Botafumeiro, et sets part de la historia de la catedral. I quan entres per la porta de la Gloria, t’adones que es el millor nom que l’han pogut donar. Es pot estar mirant i admirant hores les figures de pedra i pereix que et donen la benvinguda i algunes, et fan un somriure.

Quan tornàvem a casa desprès d’uns dies intensos varem dir (l’altra vegada vindrem caminat) No ha pogut ser… hi ha una absència… Però estan la memòria i els records, que sempre tornen, quan es l’Any Compostel·là.

Paquita, 26 maig